"When Princess Europa was kidnapped by Zeus in bull’s disguise, her father, Agenor, King of Tyre, sent his sons in search of his lost daughter. One of them, Cadmon, sailed to Rhodes. In Delphi he asked the Oracle about his sister’s whereabouts. On that specific point Pythia, true to her habit, was evasive -but she obliged Cadmon with practical advice: "you won’t find her. Better get yourself a cow, follow it and push it forward, don’t allow it to rest; at the spot where it falls from exhaustion, build a town".
Zygmunt Bauman



dimecres, de maig 14, 2014

Escolta la UE la veu dels ciutadans? (FCE)

(publicat a Fundació Catalunya Europa, 14.05.14)

Podeu seguir el debat aquí (en faig referència al hashtag #DebatFCE)

Una de les característiques més sorprenents d’aquestes eleccions ha sigut la fractura entre una sèrie d’iniciatives pioneres pensades per connectar els ciutadans amb la política europea, i la relativa poca penetració en els canals de transmissió tradicionals.

Com mostra aquesta infografia a Euractiv, en menys d’un mes i mig s’hauran organitzat fins a 7 debats entre els candidats europeus a presidir la Comissió, amb una atenció particular al debat celebrat a Maastricht el 28 de març (es pot tornar a veure a #EUdebate2014), i el que es celebrarà a Brussel·les el 15 de maig (que es podrà seguir per les principals televisions públiques a Europa, i al hashtag #TellEurope).


Debats que simbolitzen un ‘passatge’ interessant en l’evolució institucional de la UE, reutilitzant el llenguatge del llibre de Luuk Van Middelaar (entrevistat recentment a la Maleta de Portbou, i sobre el que va escriure M.Montobbio). La representació escènica i televisiva d’un debat polititzat entre candidats oficialitza de facto la parlamentarització de la política europea. En altres paraules, il·lustra la intenció de treure-li el poder als caps d’estat d’escollir qui presidirà el màxim òrgan executiu a nivell europeu. És un fet rellevant, a nivell teòric i democràtic. La visualització d’una realitat política contribueix sovint a la consolidació d’un canvi politico-institucional. Per posar-ne un exemple entre tants altres, el combat més punyent pels drets civils als Estats-Units va forjar-se a través de fotografies com la de Rosa Parks, o la de la nena Ruby Bridges.

Sobretot, són debats que pel seu format i el seu contingut han il·lustrat una voluntat de debatre en funció de les preocupacions ciutadanes. En aquest sentit la falta de repercussió informativa, més enllà dels cercles especialitzats com aquest, és doblement sorprenent quan s’analitzen les innovacions (preguntes d’internautes, audiència d’estudiants, preguntes i respostes dinàmiques de menys de 30 segons, ús responsable del to i les interjeccions entre els participants…) en comparació amb el tipus de debat que veiem a nivell estatal i autonòmic.

Un exemple, el dels debats electorals, que s’afegeix a d’altres exemples menys coneguts que fan de la UE un centre de poder molt imperfecte, però força inclusiu. Per exemple, l’àmplia política de transparència respecte als documents oficials, molt més avançada que l’estàndard estatal i autonòmic. O l’obligació que tenen tots els legisladors europeus d’incloure estudis d’impacte i d’avaluació per qualsevol projecte de llei (una de les pautes que garanteix una presa de consciència dels riscos inherents a qualsevol proposta política i legislativa). Igualment, la UE dona suport, oficial, a una de les plataformes de rendició de comptes més exhaustiva i detallada de la feina que fan els càrrecs electes en tot el continent. Una informació francament difícil de trobar a l’hora d’avaluar la feina de càrrecs equivalents.

Els últims mesos il·lustren la bi-direccionalitat del repte al que s’enfronten els ciutadans en el context actual. Escolten les institucions europees la seva veu? A nivell comparatiu, probablement l’escolten molt més que les institucions que curiosament considerem com més ‘representatives’, les quals pateixen rècords de desconfiança i descrèdit.

En aquest sentit la responsabilitat és compartida. Ciutadans, actors polítics, mitjans de comunicació, i institucions, a parts iguals. Fer-se escoltar també requereix tenir els instruments necessaris per saber què s’està dient, i fent, a Europa.